Ahir vaig anar a veure aquesta pel·lícula i he de dir que em va agradar molt. Hana Makhmalbaf, la directora, farà 20 anys el proper 3 de setembre, i malgrat la seva joventut ens presenta una pel·lícula senzilla i trascendent. Una història que ens presenta un petit conte, en forma de joc, per ensenyar-nos les profundes ferides de la guerra i la intransigència.
Tal i com denuncia ella mateixa, "L'Afganistan és un país estrany. En un període de 25 anys, ha tingut diferents governants: els russos comunistes, Al-Qaeda, el grup islàmic extremista talibà i els cristians occidentals o laics, però tots tenen una cosa en comú: la violència.
Ara els nens juguen a disparar-se amb armes de fusta, juguena lapidar nenes i col·locar mines als peus del contrari. Aquests nens han aprésa jugar simulant les guerres dels adults, ¿com actuaran amb els altres quan siguin grans?".
Hi ha escenes molt intenses, com la de la lapidació i frases deixades anar com qui no diu res, com la frase final de la pel·lícula ( no us la diré pas, l'haureu de descobrir anant a veure la pel·lícula ).
