VIATJAR, NO FER TURISME

...No confonguis mai el viatge amb el turisme.
El turista és un home que veu. Però no sap mirar.
Filma constantment i retrata. Però és incapaç de contemplar.
Passa. Però no es queda mai enlloc.
I el que és pitjor: res no li entra a dintre.Viu en la superfície, on regna la confusió de les llengües.
I no escolta la paraula única, irrepetible, de cada una de les coses que cobeja emportar-se a canvi de diners.
No. El turista no és interessant.
Creu que la vida és espectacle.

El viatger és sempre interior: treball de l’esperit.
El viatge és obertura al món, ample, com l’horitzó, desconegut, atzarós, fantàstic.
Camina que caminaràs, emergeix un continent inèdit.
Som en la mesura que ens fem. Que caminem.
Perquè no som: aprenem a ésser cada dia.

Ens caldran algunes coses per al viatge. No moltes.
Un sarró buit. Un fort, tossut desig. Un estel. Res més.
Potser una flor.
Beuràs a les fonts.
Menjaràs el que et donin, que no serà pas molt.
Dormiràs al ras.
Al cap i a la fi, el que importa, més que la meta, és el camí.
I si et lladren els gossos quan voregis cases lluents, temptadores,
no aturis el pas ni tinguis por. Lladren perquè camines!
I si, en veure’t passar, es riuen de tu, enhorabona:
és la por dels coixos que voldrien tothom quiet.
Tot caminant, preocupa’t sols del camí.
I per això trobaràs la pau.
Seràs feliç!

Teodor Suau ( tret del Parèntesi de la Mireia )